Judaisme
Taula de continguts
- Introducció
- Doctrina
- Celebracions
- El Judaisme al món
El judaisme és la cultura religiosa del poble jueu. És una de les
primeres religions monoteïstes i una de les tradicions religioses més antigues
que encara es practiquen. Els dogmes i la història del judaisme són el fonament
del cristianisme,
i l'origen de l'islam
està vinculat teològicament amb el judaisme per mitjà del personatge d'Abraham.
Introducció
Per al jueu, a diferència de les religions occidentals, el judaisme és
un concepte més ampli que pot incloure religió, raça, terra, etnicitat i
cultura, i només pot comprendre's en termes de 4.000 anys d'història.
D'acord als teòlegs jueus i als historiadors, certes qualitats van
distingir al judaisme d'altres religions que existien quan aquest va emergir:
- La primera
característica és el monoteisme. La noció del monoteisme es deriva
directament de la Torà, i del primer dels deu
manaments, que presenta un Déu únic omnipresent i omniscient
que ha creat tot el que existeix i que demana adoració exclusiva.
- La segona
característica és el concepte d'un Déu que és Esperit, i que no havia de
ser representat per cap imatge, segons la prohibició del segon dels deu
manaments, i que el jueus no havien de prosternar-se davant cap
imatge per oferir adoració.
En les religions politeistes d'aleshores, els déus estaven limitats per
les preocupacions dels seus desigs personals irrellevants al benestar de la
humanitat, que havia interferència en les seves decisions o poders, o que eren
fal·libles i imperfectes com els humans. Els déus de les religions politeistes
d'aleshores eren representats per imatges i/o escultures davant les quals els
creients havien d'oferir adoració.
- La tercera
característica única de l'època, era la introducció d'una exhaustiva
llista de lleis de comportament diari per mitjà del qual s'estableix una
relació amb Déu, conegudes com les 613 mitzvot, que havien de ser
observades pels fills d'Israel. Altres religions d'aleshores estaven
caracteritzades pels temples, per una casta i jerarquia sacerdotal
superior, i per l'adoració per mitjà dels sacrificis. Encara que els jueus
tenien un temple i oferien sacrificis d'adoració i remoció dels pecats, la
tribu sacerdotal exercia només una funció especial, però no eren
intermediaris de la comunió amb Déu, i els sacrificis no eren l'únic mitjà
d'adoració i comunió amb Déu. Així doncs, el judaisme proposava una
comunió personal i sense intermediaris amb un Déu omnipresent que era
assequible en cada activitat de la vida. Pel judaisme l'adoració a Déu
dintre de l'espectre de les activitats diàries té el mateix nivell que
l'adoració en temples. El sàbat, per exemple, és una adoració familiar o personal
que ha d'observar-se com s'observen les altres festes religioses i les
activitats del temple.
Atès que el cristianisme es considera a si mateix el
compliment del judaisme, per la vinguda del messies
en la persona de Jesucrist, aquests conceptes sobre el caràcter de Déu i
l'adoració van formar part de la doctrina de l'Església Primitiva cristiana,
encara que al llarg de la història, algunes denominacions o branques del
cristianisme han elevat la importància de la jerarquia sacerdotal o de
l'adoració en temples.
Doctrina
La seva doctrina
es recull en la Tanakh
o Bíblia Hebrea (Antic Testament) i el Talmud, i es
fonamenta en la creença en un sol Déu, la seva aliança amb
el poble d'Israel,
els deu manaments
i la futura arribada del Messies. Aquests són els punts principals de la doctrina
jueva:
- Déu és únic: el
judaisme està basat en un monoteisme estricte, en la creença en un Déu, el
creador etern de l'univers i la font de la moralitat. Els jueus no creuen
en una Trinitat ni dualitat de Déu.
- Déu es omnipotent i
omniscient.
- Déu no té cos, i és etern.
- Només a Déu s'ha de
pregar. Qualsevol doctrina que proposi un intermediari entre l'home i Déu
és herètica.
- Les paraules dels
profetes son veritables.
- Moisès és el profeta
més important.
- La Torà
(els cinc llibres de Moisès) és el text principal del judaisme.
- Déu recompensarà als
que obeeixen els seus manaments, i castigarà als que els violen.
- Déu va escollir al
poble jueu per a establir un pacte únic amb Ell.
- Hi haurà un maixíakh
(messies)
i una era messiànica. Tot i això el messies no és un ésser diví, sinó un
alliberador polític. Per a algunes denominacions jueves, no hi haurà un
messies. L'era messiànica és un ideal al què hem d'aspirar.
- L'ànima és pura al
naixement. Els nens neixen amb un ietser ha-tov, una tendència per
a fer el bé, i un ietser ha-ra, una tendència per a fer el mal.
Aleshores, els humans tenen la lliure voluntat per a escollir el camí.
- Les persones poden
realitzar propiciació pels pecats per mitjà de l'oració, el penediment i
del tsedakà (donar a la caritat, i als pobres).
Celebracions
El sàbat (xabat, dissabte) és el descans setmanal que comença la
nit del divendres i acaba la nit del dissabte, on es celebra la creació de Déu,
i es commemora el descans de Déu per a contemplar la creació. Durant el sàbat
no es realitza cap feina. Les diverses definicions de què constitueix una
"feina" ("melakhà") varien de denominació en denominació.
Els jueus ortodoxos, per exemple, no condueixen ni encenen llums o aparells
elèctrics. Els conservadors permeten conduir només sí és per a anar a la
sinagoga. Per als reformistes i reconstruccionistes, l'observança és una
decisió personal, i cada persona té dret de decidit què és per a ella "fer
feina" i com pot honorar millor el dia de repòs. El sàbat és considerat la
celebració més important del judaisme.
Altres celebracions són la festa de les cabanes o Sukot,
El Judaisme al món
